Si el Dahl em deixa...
continaré amb el meu projecte de l'assignatura (no t'ho prenguis malament, t'agraeixo de tot cor que m'hagis fet companyia en la "solitud del blog"...
he de continuar publicant post (he firmat un contracte amb la UOC i amb el Campàs i l'he de complir!)
Les postals de l'Ester:
Portar endavant un blog està molt relacionat amb les expectatives d'èxit personal. Aquestes estan estretament lligades al reconeixement altri (el feedback, els comentaris). I, entre un i l'altre, hi ha el sentit del ridícul, la por a no ser escoltat, a no ser interessant. A creure que les nostres accions no tenen gaire pes en el "continum històric humà".
La pertença a aquest tipus de persones no és la millor manera d'estar al món (però que vols: un no fa el que vol, sinó el que pot!).
Tampoc crec que viure a base "d'expectatives de recompensa" (la teoria de la Super nanny i els seus Gomes Riallers) sigui una bona estratègia de vida. I no m'agrada perquè estem fent d'un model d'aprenentatge en edat infantil , una "causa exemplar" de desenvolupament humà que té com a única i sola condicició la "construcció d'audiència".
Per tenir èxit en el virtual has de ser prou contundent, prou radical, prou conegut, prou informat (a almenys donar la imatge de ser-ho), prou polèmic... crear una identitat capaç de trobar-se un alterego que tinigui els mateixos "prous" per ser utilitzada en benefici propi.
No és que estigui en contra de la gent que creu que els seus pensaments, les seves opinions, idees... siguin prou interessants per ser exposades en públic... però de vegades crec que ens convindria a tots una cura d'humilitat.
Sense fer apologia de la ignorància crec que l'hem d'acceptar i ser conscients de "quant ignorants arribem a ser". Només acceptant-la podem aprendre: M'agrada saber que no sé perquè m'agradea saber, m'agrada fracassar perquè m'ensenya. Vull saber, vull llegir Plató, Aristòtil, les Escriptures, Ovidi, Shakespeare, Martí Pol, vull preguntar, vull respondre i tornar a preguntar, vull ser Leonardo. Vull enviar-li postals a l'Ester
Tot això ho aconseguiré amb aquest blog?...... és trist però tinc la vaga sensació que estem vivin les seves últimes hores de vida
Marta
he de continuar publicant post (he firmat un contracte amb la UOC i amb el Campàs i l'he de complir!)
Les postals de l'Ester:
Portar endavant un blog està molt relacionat amb les expectatives d'èxit personal. Aquestes estan estretament lligades al reconeixement altri (el feedback, els comentaris). I, entre un i l'altre, hi ha el sentit del ridícul, la por a no ser escoltat, a no ser interessant. A creure que les nostres accions no tenen gaire pes en el "continum històric humà".
La pertença a aquest tipus de persones no és la millor manera d'estar al món (però que vols: un no fa el que vol, sinó el que pot!).
Tampoc crec que viure a base "d'expectatives de recompensa" (la teoria de la Super nanny i els seus Gomes Riallers) sigui una bona estratègia de vida. I no m'agrada perquè estem fent d'un model d'aprenentatge en edat infantil , una "causa exemplar" de desenvolupament humà que té com a única i sola condicició la "construcció d'audiència".
Per tenir èxit en el virtual has de ser prou contundent, prou radical, prou conegut, prou informat (a almenys donar la imatge de ser-ho), prou polèmic... crear una identitat capaç de trobar-se un alterego que tinigui els mateixos "prous" per ser utilitzada en benefici propi.
No és que estigui en contra de la gent que creu que els seus pensaments, les seves opinions, idees... siguin prou interessants per ser exposades en públic... però de vegades crec que ens convindria a tots una cura d'humilitat.
Sense fer apologia de la ignorància crec que l'hem d'acceptar i ser conscients de "quant ignorants arribem a ser". Només acceptant-la podem aprendre: M'agrada saber que no sé perquè m'agradea saber, m'agrada fracassar perquè m'ensenya. Vull saber, vull llegir Plató, Aristòtil, les Escriptures, Ovidi, Shakespeare, Martí Pol, vull preguntar, vull respondre i tornar a preguntar, vull ser Leonardo. Vull enviar-li postals a l'Ester
Tot això ho aconseguiré amb aquest blog?...... és trist però tinc la vaga sensació que estem vivin les seves últimes hores de vida
Marta
Pienso que hay otros motivos para blogear.
ResponEliminaPuedes leer a Shakespeare, o a Platón,... y comentar aquello que te llama la atención, o las ideas que te han venido a la cabeza a causa de su lectura.
Es una manera de compartir tu conocimiento con tus lectores, que a su vez, podrán ampliar la información, o hacerte más preguntas.
O tal vez se limiten a leerte.
Personalmente, yo busco la conversación, sobre todo. Me gusta recibir comentarios, claro que sí, pero no me desanima no tenerlos. El proyecto es personal, pero potencialmente también es colectivo.
Y es un poco teatrero. Es salir al escenario. Es atreverse. Es romper esa coraza que nos protege contra el miedo al ridículo.
¿Una cura de humildad? Sí, pero se puede hacer de dos formas: 1) Manteniendo una cierta invisibilidad, 2) Mostrándose y equivocándose. Rectificando y aprendiendo de los que saben más que uno mismo.