La dona, del gènere al transgènere
La dona transmissora de la cultura i de la memòria oral sembla no poder participar veritats “Universals” del text desconceptualitzat.
Essència primigènia, biològicament el seu canal uterí és el que dona forma a la caixa cranial i, en conseqüència, a la forma i als mecanismes del cervell humà.
És, per tant, el primer estadi de l’evolució masculina sense la possibilitat de viure la mateixa evolució, dons el gènere femení no sembla tenir entitat pròpia, “consciència de classe”, "consciència de gènere".
La seva estètica es crea entre el pecat d’Eva i la puresa de la Verge, entre mare i prostituta vistes des dels ulls del cervell masculí. Formalment és un úter o un forat, és la paradoxa grega del dins i el fora: la gosa lladra emmotllada com una deessa, és la panxa insaciable i la panxa que perllonga la vida de l´home; és l’arquetip Pandora.
Però Pandora o Venus o Eva o Maria no són més que estereotips masculins d´un determinat femení. Tizià i Manet no pinten una dona, sinó un imaginari contextualitzat dins d’uns determinats paràmetres socials(una cortesana representada com una verge o una model que representa una prostituta de presència rebel i provocadora). Ni Eugénie Grandet ni Les Senyoretes d´Avinyó són capaços de mostrar la dona real, el primer el primer l’asfixia i la sotmet sense possibilitat de reflexió, l’altre li col•loca una “motxilla” de crítica i de reflexió social que, igualment, asfixia l’ésser.
Aleshores, com aconsegueix la dona esdevenir un ésser independent, capaç de formular-se i respondre les preguntes pròpies de la seva naturalesa? Serveix el model estètic i filosòfic masculí? Per adquirir presència s’ha de passar per totes les etapes evolutives o és millor trobar un forat en l’evolució masculina?
En aquest punt de la Història -morts els Grans Relats, adquirida la consciència “de classe” i trobada la pròpia individualitat- podríem establir que aquesta “altra història” de dona ja ha estat normalitzada, sistematitzada i catalogada? o, potser continuï mentre exiteixi el femení, o, qui sap si ha acabat amb la desaparició del gènere “gràcies” al nou món virtual de la Xarxa.
En una conferencia reciente sobre el valor del arte, Joan Campàs señalaba el hecho de que en la lista de artistas de vanguardia no había mujeres.
ResponEliminaSin embargo, leyendo su libro 'Escriptures hipertextuals, me doy cuenta que en el arte digital, sí abundan los nombres femeninos: Mary Flanagan, Margot Lovejoy, Susanna Berkenheger, Vera Frenkel, Christina Goesti, Annie Abrahams, Lynn Hershman, Tina Cassani, Bonnie Mitchell, Amy Alexander, Rachel Baker, Natalie Bookchin, Olga Kissleva, Caroline Chomy,...
Tal vez, el arte digital y la comunicación virtual sirvan para visibilizar el trabajo y el talento de tantas y tantas mujeres.
Quiero pensar que lo femenino no desaparecerá con la llegada de la Red, sino que ocurrirá todo lo contrario.
La dona no ha estat considerada com a artista i en l'art sempre ha tingut la categoria d'objecte degut a la societat patriarcal i a la 'mirada' de l'home. Ara, les dones són més visibles (encara que ens quedi molt per recórrer), gràcies a la lluita de les dones mateixes, les quals han aconseguit obrir una bretxa en la societat actual i, per això, són més representatives i tingudes en compte. Penso que a la nostra societat, tots aquells que som pares volem per a les nostres filles les mateixes oportunitat que pels nostres fills, altra cosa és que, a més del masclisme, aquells que som d'origen més modest també hem de patir pel nepotisme que ofega la nostra societat.
ResponElimina